ABSÈNCIA


Obro un llibre i tan sols veig paraules;
Se separen per formar el teu nom,
i s’uneixen sota la màgia de la teva mirada.
Potser sigui un somni,
Si ho és, no en vull despertar.

(“Amb el ulls tancats”, Antoni D., 1994)


La vaig veure passar, com un estel fugaç en un dia ben estrellat, mentre feia un café a prop de l’estació del tren la setmana passada. De sobte, vaig tornar a patir aquell dolor intens al cor, fent pressió, ofegant-me. Plovia molt, i hem vaig entristir, de cop, sense voler-ho.

Tants records m’han abatut, caient d’esquenes sobre el sofà blau fosc de lectura. Tantes llàgrimes vessades per no res. Quin malbaratament d’il·lusions posades en mans ineptes. Ara tot més ben igual, estic massa cansat i adolorit amb mi mateix, com per a pensar-hi amb el cap fred, detenint el univers del seu etern viatge. Un problema més significaria l’enfonsament de la meva ànima en terrenys molt profunds de dolor i desesperació infranquejables. Estic fart, fastiguejat de perdre miserablement el temps, contemplant la felicitat aliena en el rostre de tanta gent despreciable. Fart, ben fart. L’únic consol existencial me’l donava ella, i ara ja no hi és, ha desaparegut en l’immensitat de les postes de sol, esfumant-se més ràpid que el fum infecte de les meves cigarretes.

Avui m’he despatxat, així, sense més. He esbroncat la incompetència del meu cap de redacció --d’aquella merda de diari més venut que llegit en el que treballo--, i l’he engegat a pastar fang, donant un bon cop de porta amb totes les meves forces quan he sortit, fent caure els horribles quadres pseudo-artístics que tenia penjats a les parets del seu lloc de flagel·lació humana. He disfrutat com mai, i un cop fora al carrer, tot cofoi, he somrigut amb ganes; estava content, alleugerit, motivat, realitzat... sé prou bé que no sóc propens a aquesta mena d’espectacles, però avui m’he deixat emportar, impulsivament, i Déu com he disfrutat.

S’acosta el cap de setmana, i això m’espanta. He provat de localitzar-la molts cops, però els meus esforços han estat en và. Ja deu fer uns cinc mesos dies que ha abandonat la meva vida, i el cor fa massa temps que em demana explicacions. No puc contestar-li, jo tampoc en sé el motiu. Enyoro tant els seus braços al voltant del meu coll i notar el seu pit apretant-me l’espatlla. Estic plorant. De sobte l’he imaginat al meu costat, però un cop he obert els ulls tot s’ha volatilitzat, ella inclosa, i m’he entristit. Quan estàvem junts els sentiments fluïen sols, amarant-ho tot, sense proposar-nos-ho. I és ara quan necessito tornar a aprendre aquella sensació inevitable de follia sentimental, sabent que per uns instants et trobes tocant el cel amb el capciró dels dits. Mai em trobaré tan a prop de la pau eterna, ni tan sols els milers de cops que amb els ulls tancats, estirat al sofà de les golfes de casa, he escoltat la meravellosa composició de Bach, la Suite nº 3 en RE major BMV 1068, de la què tan en parlo sempre amb les meves amistats. Deuen pensar.

“El cel, humit, com tants d’ulls amarats de llàgrimes, ens mostra l’ànima humana més cruel”, vaig dir-l’hi un dia gris d’hivern mentre sèiem per aixoplugar-nos d’aquell temps plujós, i prendre a ser possible per entrar en calor un bon cafè en una taula a prop de la finestra.
En un primer moment no la va entendre la frase, però un cop havíem demanat la consumició va esclatar a riure, com una nena petita que no té cap altre mal de cap que el de créixer feliç i contenta. Després de l’esclat de joia inicial, em va dir que mai havia escoltat unes paraules tan boniques, tan sinceres, i tan plenes de sentiments en un dia trist com aquell. Més tard, al cap dels anys, recordàvem, en el mateix cafè, aquell dia plujós i la frase que l’hi vaig deixar anar. Llavors em va confessar que a partir d’aquell instant es va enamorar bojament de mi.
Com són les coses d’estranyes en aquest món, a mesura que passa el temps, desconfies més i més dels gestos grans i t’enamores més i més dels detalls petits. Com deia el genial escriptor Herman Hesse: “vaig saber que ser estimat no és res, que estimar, en canvi, ho és tot” --una frase, que al llarg d’aquest dies he fet més meva que mai--.

Maleït sia!!, no trobo la fotografia de les vacances a París. L’he buscat llarga estona pels calaixos de la tauleta de nit, però des d’un temps ençà m’he tornat molt desordenat i oblidadís. Dec perdre neurones més ràpid del què em pensava. La memòria deu estar-me jugant una de les seves males passades, més pròpies d’una malaltia mental degenerativa que de res més.

Crec que va ser un Nadal. No recordo amb exactitud quin, que vam decidir fer un viatge a la ciutat més romàntica del Vell Continent –seguida de ben a prop, això sí, per Venècia, Florència, Praga i la sempre preciosa i enigmàtica Viena--. Vam tenir molta sort de trobar allotjament i de veure-ho tot nevat, blanc, amb un fred més pur, més sa, més reparador. Reconec que en un principi em va desil·lusionar força París. Quan vam baixar del tren, vaig experimentar un calfred que no semblava pas que me l’hagués produït l’hivern, sinó el xoc frontal contra l’amor en estat pur, la ciutat del refugi de l’ànima, de la sensualitat per excel·lència. Totes aquelles imatges que tenia dels diversos reportatges, del munt de fotografies, i dels cops que havia tret el cap per la finestreta durant el viatge en tren, per contemplar el paisatge bucòlic francès, s’havien esfumat, fos com per art de màgia, i l’encanteri de la llengua tan musical de la seva gent em va transportar a dalt dels núvols, entrant en contacte amb els milers d’ocells que aquell dia s’aplegaven al cel per donar-nos la benvinguda.

Els seus ulls mostraven un estat hipnòtic de felicitat, absorbint-la del meu costat, i alhora, flotant amb l’aire fresc del matí. Aquell somriure que mostrava, l’hi va fer a la meva ment la futura font d’inspiració de les heroïnes de les meves novel·les. No sé què hagués succeït en cas de no haver realitzat aquell viatge. Imagino que de no fer'l-ho, el vent hagués deixat de bufar i el sol, endut per una més que raonable enveja vers la lluna, s’hagués negat a fer acte de presència com cada matí. Potser m’enganyo, però ara com ara, viure de l’encegament infereix una via d’escapatòria al sofriment vital que pateixo d’ençà que va decidir que ja no l’hi donava el mateix d’abans.