LES LLÀGRIMES DE L'EXILI

Desaparèixer

L’ombra d’allò que ha de venir
ens enlluerna l’ànima malmesa
fent-se fondre i prement
amb força el temps juganer,
esmicolant records de vides no viscudes.

Llur melangia ofega l’esperit
del més valent dels homes,
batega cansat i desorientat
un cor que ja no pertany al món.


De fons, amb aquell regust a disc de vinil antic, i les avantatges de la durabilitat del actual suport digital, escolto amb el cor fet un puny "voir un ami pleurer" de Jacques Brel. No ho puc evitar, ni crec que mai ho faci, però sempre acabo plorant quant escolto aquesta cançó. És de nit, i tot i ser novembre, l´hivern encara no ha fet acte de presència. El vent, en canvi, sembla que s’entesta en no voler marxar. Descansa pel matí, dorm plàcidament, i ben entrat el vespre es desperta, renovat, fort, i llavors tot ho amara.

Sovint hem pregunto perquè aquesta cançó de Brel no s’ha utilitzat en cap film. Transmet tot un ventall de sentiments, se t’agafa a la pell i no et deixa anar. T’emmudeix l’ànima fins que entens que sense certes persones, certes situacions, i certes experiències, el pas del temps no significa res, només un sentiment de buidor existencial.

M’aixeco de la cadira, més lent del habitual, sense estar físicament cansat, tinc a les espatlles una constant sensació de pes, imaginari segurament, però que últimament no hem deixa moure, fins al punt que de vegades hem costa respirar. Per fi, hi arribo, ho he aconseguit, he pogut prémer el botó d’expulsar el compacte de l’equip de música. No podia més. Tornar a escoltar de nou la cançó de Brel és un turment indescriptible, repetir el mateix tema faria que no deixés de plorar en hores, i el pitjor de tot és què les llàgrimes caurien damunt el bloc de notes, on estic escrivint en aquests moments, fent malbé allò que vull deixar constància escrita, abans que el meu futur m’agafi del tot.

Després de Brel sempre hem costa escollir qui escoltar seguidament; si un tema més animat, o continuar amb el mateix estil melangiós. Hem costa evitar tornar a posar un tema igual de trist, tot i que sé de ben segur que hem costarà mirar per la finestra i no veureu tot desert.

“Jacques, lo que sucede es que me han desgarrado el corazón
Y necesito hablarte como ‘jef’ necesitó
Tu canción...
Ella ya no está...
pero eso que más da,
pero eso que más da,
Lo malo es esta noche
de eterna soledad...
Jacques, ne me quittes pas.”

Aute, ja l’he trobat, un CD del 1992 de L.E.Aute, i com no, la cançó escollida comença d’aquesta manera. El títol, senzill, minimalista, descriptiu : “Jacques”; una cançó tendra amb teclats, contrabaix i la veu de l’Aute.
Tinc una especial estimació a aquest àlbum. Me’l vaig comprar quant va sortir a la venda abans de l’hivern tant fred del 1992 i tot just després de la ressaca de les Olimpíades de Barcelona. El tinc sempre a mà, present, i el poso quant estic trist i necessito pensar amb claredat, per poder recordar moments del passat.

Irremediablement, hem transporta al passat, quant per motius aliens a la meva voluntat havia de viatjar de Madrid a Barcelona, bé millor dit i per ser exactes, de Barcelona a Segovia fent escala a Madrid, a l’estació de Chamartín.
En aquells moments no tenia gaires diners per poder comprar-me un discman. Estaben molt cars i havien acabat de sortir al mercat, amb uns preus realment prohibitius. Així què com a la majoria de gent jove de la meva edat per aquelles dates ho convertíem a cinta de cassette per poder reproduir-lo en el walkman. Per no gastar piles, sempre portava al damunt un bolígraf Bic (les altres marques no anaven gens bé) per poder rebobinar les cintes o tornar enrera per escoltar un altre cop la mateixa cançó.

Hem vaig endur aquesta cinta amb l’àlbum de l’Aute per aquests llargs viatges en tren, car les sis o set hores no t’he les treia ningú.
El tren és aquell mitja de transport que en trajectes llargs més gent pots arribar a conèixer, encara que no hi vulguis parlar, sempre hi ha algú que et dirigeix la paraula, o bé quant surts a fumar entre vagó i vagó, trobes algú disposat a trencar el silenci.
Si mires per la finestra, tot sembla bucòlic, melangiós, trist, potser és l’efecte del qual no ha escrit mai cap escriptor, de fet fins i tot crec fermament que s’hauria de realitzar un estudi científic del tot rigorós, amb la conseqüent publicació de dit estudi a la revista Nature. L’estudi podia tractar sobre el moviment físic produït pel tren sobre l’ésser humà i què fa que prengui consciencia del seu entorn i la tristor d’allò que deixa enrere, o el què és pitjor, no recordar la pròpia existència, fins a desaparèixer.

(continuarà)....