No és pas el sol aquell qui ara m’il.lumina.
No és pas la lluna qui ara hem dona escalfor.
El cor torna a somriure i ella n’és la culpable;
no volia tornar a patir de nou aquest turment.
Com s’ho haurà fet per entrar tant dins meu
Si les paraules amaguen geloses llurs secrets.
La abséncia d’ella per la nit m’ofega l’ànima,
i la presència a prop meu tot ho calma;
tant sols ella en sap el veritable motiu
de com, quant i perqué decidí apropar-se’m;
i només el cel conèix com s’ho ha fet
per conquerir sense trobar-hi pas resitència.
Tot resta quiet, inmòvil, ple de pau i serenitat
quant passa pel costat i mou suaument l’aire.
El temps, sembla aturar-ho tot, per amarar
allò que l’envolta, intentant sempre però
no robar aquest protagonisme regalat pel destí.
Només ella sap quant ho voldrà aturar,
només ella sap si de fet ho vol començar,
mentrestant m’asseuré tranquil tot esperant
que algún dia hem vulgui per no deixar-me anar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario