En el artículo de ayer os prometí una crónica de un concierto que escribí para una revista haya por el 1992, ese famoso año por muchos motivos. Tenía 19 años y se abrían muchas cosas nuevas para mi, y la juventud en sentimientos y en vivencias hizo que escribiera de este modo el artículo que os comentaba y que responde al mismo título de arriba. Lo escribí en catalán, y he querido mantener la misma estructura, las mismas comas, etcétera. Espero os guste y la recomendación de hoy del tema para acompañar la lectura es una canción grabada en el 1990, que supuso la entrada triunfal del guitarrista Gary Moore; me estoy refiriendo al famoso tema Still got the Blues.
Recentment, al Teatre Principal de Badalona, es va inaugurar la Temporada de Teatre i Música Primavera 1992, amb la presentació de Johnny Mars, que ja l’any 1989 va inaugurar el festival Blues & Ritmes de Badalona. Va tornar aquí acompanyat pels Blues Messengers, grup amb el qual ja van obtenir un gran èxit en la temporada de música passada.
Johnny Mars és un harmonicista i un cantant que elabora un enèrgic blues-rock tan decididament renovador com respectuós envers la millor tradició de l’harmònica amplificada.
El van acompanyar la veu de Big Mama Montse, una dona blanca d’aquí a prop: Dani Nelo, harmònica i saxo, component del grup Los Rebeldes; August Tharrats, al piano; Santi Prat, al baix i Caspar St. Charles a la bateria. Tots ells formaven una banda molt ben compenetrada, sólida i on es van divertir tot tocant allò que els encanta.
El que sentia no té paraules, el que veia no ho podia copsar cap fotografía, però, tot plegat, el misteri em tocava el cor. Tenia la sensació d’estar flotant allà on l’horitzó trenca amb la mar tranquil.la, i el so dels ocells es mescla amb l’harmonia d’una saxo profund, pausat però vibrant alhora.
El cap em donava voltes després de tanta pau i solitud interna. Es la solitud que desitges en els moments de tristesa. I es llavors quan el blues truca a la porta i et diu si el vols dins teu. Però, ai!, quan entra el blues al cos ja no en surt mai més i la teva personalitat canvia. Trones als orígens, tan ayunitas del món actual que és llavors quan els teus sentiments cobren vida i exclamen: Prou!! a tanta hipocresía i malestar.
Mires dins teu i el que veus no t’agrada. Intentes canviar, però no pots. Desitges respirar però el baix fa que hagis d’esforçar-te molt i la coordinació de tants pensaments provoca un ressentiment i un bullir de l’estómac. És el poder del blues.
I ai, Déu meu, és llavors i únicament llavors, quan no importa ni la raça ni el color de la pell perquè quan dues veus, una de negre i una de blanca, es compenetren tan bé en un sol so, peculiar i gratificant, la simple interposició d’una harmònica, plena d’efectes i de sentiments propis, fa que t’oblidis d’on ets i de qui ets. I, per primer cop, sens que tots units esdevenen un de sol.
Ni tan sols les edats hi tenen joc. L’unic joc que és permès és el de sentir només allò que dus tant endins que no goses deixar sortir per por que et domini tant.
Qui t’ha dit que les dones no senten el blues? Qui t’ha dit que el blues és tant sols música de negres?
Vinga, acostat, ens diuen els llums. Vine i entraràs en un món sense racisme, sense lluites de sexes, en un món d’on mai més en podràs sortir. Naturalment vaig cedir a tals peticions i no em penediré mai d’aquesta decisió.
Era davant de l’escenari, mirant al Johnny Mars, quan vaig comprendre on estaria el meu lloc: sempre al costat dels blues. Per a mi, a partir d’aquells instants, la meva existencia es va transformar; va deixar de ser la mateixa i mica en mica notava com els orígens s’apropaven més i més, i somniava en poder, algun cop, deixar anar els blues que duc a dins, alliberar-lo fluir i poder trobar-me a mi mateix. L’única cosa que desitgem de veritat.
M’he enamorat de dues coses. Potser, les dues coses més belles que hi ha al món. Una, la noia del meu costat i que va voler acompanyar-me al concert; l’altra, els blues. No podria viure sense aquestes dues coses, unides i al meu voltant.
En una nit d’hivern, el meu cort va aprendre tot el que necesitaba per a admirar les coses del meu entorn amb sentit i no quedar-me fret davant la desesperació.
L’amor no es pot controlar i la pació ni tan sols evitar-se; però el que sí es pot agafar és senzillament la paraula blues, qua unida a la paraula esperanza, fan que no necessitis buscar cap més raó per seguir endavant, ja que tan sols has de buscar dins teu i creure en tu mateix. I al final de tot, entens el perquè ets aquí i no en un altre lloc. Els sentiments i l’amor que dus dins teu es fan tant foros que no els pots controlar i es llavors quan els ulls no poden evitar deixar caure una llàgrima per la galta. I sàpigues que en aquesta llàgrima hi està dipositat tot el que ets i el que un dia, si tens sort, arribaràs a conèixer.
No, sencillament no. No ho puc evitar, i no és tant sols una llàgrima, és la por a estar sol, la por a tancar els ulls i a no despertar-me mai més. I això et fa mal. I sàpigues que no plores sol, perquè darrera teu hi ha gent, poca, però gent que et comprèn.
I és que del BLUES, no se’n pot escapar.
Recentment, al Teatre Principal de Badalona, es va inaugurar la Temporada de Teatre i Música Primavera 1992, amb la presentació de Johnny Mars, que ja l’any 1989 va inaugurar el festival Blues & Ritmes de Badalona. Va tornar aquí acompanyat pels Blues Messengers, grup amb el qual ja van obtenir un gran èxit en la temporada de música passada.
Johnny Mars és un harmonicista i un cantant que elabora un enèrgic blues-rock tan decididament renovador com respectuós envers la millor tradició de l’harmònica amplificada.
El van acompanyar la veu de Big Mama Montse, una dona blanca d’aquí a prop: Dani Nelo, harmònica i saxo, component del grup Los Rebeldes; August Tharrats, al piano; Santi Prat, al baix i Caspar St. Charles a la bateria. Tots ells formaven una banda molt ben compenetrada, sólida i on es van divertir tot tocant allò que els encanta.
El que sentia no té paraules, el que veia no ho podia copsar cap fotografía, però, tot plegat, el misteri em tocava el cor. Tenia la sensació d’estar flotant allà on l’horitzó trenca amb la mar tranquil.la, i el so dels ocells es mescla amb l’harmonia d’una saxo profund, pausat però vibrant alhora.
El cap em donava voltes després de tanta pau i solitud interna. Es la solitud que desitges en els moments de tristesa. I es llavors quan el blues truca a la porta i et diu si el vols dins teu. Però, ai!, quan entra el blues al cos ja no en surt mai més i la teva personalitat canvia. Trones als orígens, tan ayunitas del món actual que és llavors quan els teus sentiments cobren vida i exclamen: Prou!! a tanta hipocresía i malestar.
Mires dins teu i el que veus no t’agrada. Intentes canviar, però no pots. Desitges respirar però el baix fa que hagis d’esforçar-te molt i la coordinació de tants pensaments provoca un ressentiment i un bullir de l’estómac. És el poder del blues.
I ai, Déu meu, és llavors i únicament llavors, quan no importa ni la raça ni el color de la pell perquè quan dues veus, una de negre i una de blanca, es compenetren tan bé en un sol so, peculiar i gratificant, la simple interposició d’una harmònica, plena d’efectes i de sentiments propis, fa que t’oblidis d’on ets i de qui ets. I, per primer cop, sens que tots units esdevenen un de sol.
Ni tan sols les edats hi tenen joc. L’unic joc que és permès és el de sentir només allò que dus tant endins que no goses deixar sortir per por que et domini tant.
Qui t’ha dit que les dones no senten el blues? Qui t’ha dit que el blues és tant sols música de negres?
Vinga, acostat, ens diuen els llums. Vine i entraràs en un món sense racisme, sense lluites de sexes, en un món d’on mai més en podràs sortir. Naturalment vaig cedir a tals peticions i no em penediré mai d’aquesta decisió.
Era davant de l’escenari, mirant al Johnny Mars, quan vaig comprendre on estaria el meu lloc: sempre al costat dels blues. Per a mi, a partir d’aquells instants, la meva existencia es va transformar; va deixar de ser la mateixa i mica en mica notava com els orígens s’apropaven més i més, i somniava en poder, algun cop, deixar anar els blues que duc a dins, alliberar-lo fluir i poder trobar-me a mi mateix. L’única cosa que desitgem de veritat.
M’he enamorat de dues coses. Potser, les dues coses més belles que hi ha al món. Una, la noia del meu costat i que va voler acompanyar-me al concert; l’altra, els blues. No podria viure sense aquestes dues coses, unides i al meu voltant.
En una nit d’hivern, el meu cort va aprendre tot el que necesitaba per a admirar les coses del meu entorn amb sentit i no quedar-me fret davant la desesperació.
L’amor no es pot controlar i la pació ni tan sols evitar-se; però el que sí es pot agafar és senzillament la paraula blues, qua unida a la paraula esperanza, fan que no necessitis buscar cap més raó per seguir endavant, ja que tan sols has de buscar dins teu i creure en tu mateix. I al final de tot, entens el perquè ets aquí i no en un altre lloc. Els sentiments i l’amor que dus dins teu es fan tant foros que no els pots controlar i es llavors quan els ulls no poden evitar deixar caure una llàgrima per la galta. I sàpigues que en aquesta llàgrima hi està dipositat tot el que ets i el que un dia, si tens sort, arribaràs a conèixer.
No, sencillament no. No ho puc evitar, i no és tant sols una llàgrima, és la por a estar sol, la por a tancar els ulls i a no despertar-me mai més. I això et fa mal. I sàpigues que no plores sol, perquè darrera teu hi ha gent, poca, però gent que et comprèn.
I és que del BLUES, no se’n pot escapar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario