Havia estat una setmana molt intensa. Els dits semblaven tentacles nascuts de la màquina d’escriure. Havia escrit tres novel·les eròtiques: La llengua que en sabia massa, A la recerca de l’orgasme perdut, i Un home llop a la bragueta; i tot just en començava una altra de diferent, més personal: Estàs sola, Patrícia?... Sentia el cor buit, les acrobàcies sexuals en el paper no em produïen la menor excitació. Però quan acabava la feina, la meva memòria començava a funcionar de valent. Era llavors quan desitjava veure sorgir la Laura del bany, en un d’aquells antics divendres, transformada en una aparició: lligams de color turquesa, sabates negres de tacons alts, i maquillada com si fos l’hereva de l’empresa Avon.
Subjectava dues copes de tequila a les mans i somreia amb la mateixa amplitud que una dotzena de negres cantant l’Aleluyah.
* * *
Estava tota sola. Avui els pares havien d’anar a un sopar, que des de feia temps, tenien aplaçat a casa d’uns amics d’en Lluís, el pare. La Rosa, però, no en tenia pas cap ganes d’anar-hi. Havia intentat buscar una altra excusa per no tenir que assistir, però l’anterior ja havia resultat massa perfecte, i superar-la era una tasca més que complicada. Per tant, la resignació era la seva única sortida viable. Per ser sincers, no es portava gaire bé que diguem amb la Susanna, que era l’enfitriona, per una simple incompatibilitat de caràcters. No és pel fet de ser diferents com la nit del dia, sinó ans al contrari, les dues eren el dia, i per això que resulta inimaginable pensar en vint-i-quatre
hores amb el sol picant-te la testa. Però que hi farem, ella ja sabia des d’un principi que un compromís és un compromís, i que ser adult implica, en certes situacions, acceptar allò pel qual vomitaríem fins que l’estómac ens fes mal.
Havien trigat una hora i quart en arreglar-se; i això que la roba ja l’havien escollit, planxat i preparat amb anterioritat. La Rosa encara no estava dutxada i en Lluís no s’havia ni afaitat; això implicava haver de compartir el bany, mentre un es dutxava, l’altre s’afaitava. Mentrestant, tots dos, s’explicaven que ja feia temps que no realitzaven l’acte sexual del coit, car la nena al estar d’exàmens mai es trobaven sols. L’aigua feia molt soroll i en mica en mica anaven alçant el to de la conversa, fins al punt, que els veïns de dalt i d’abaix podien seguir la història amb tot luxe de detalls. Ara només quedava saber qui seria el primer. Ho van fer a sorts, i va guanyar ella. En Lluís, abatut per la derrota, va decidir avançà feina i emprà el temps per anar a donar-li instruccions a la seva filla. Després del truc a la porta, tal i com tenien pactat, va disposar-se a entrar tot adoptant un caire seriós, sepulcral. Va començar amb un to paternal, com el d’un capellà sermonejant-te abans de contraure matrimoni. Les ordres eren prou explícites: que no obrís la porta a desconeguts, que fregui els plats bruts del sopar, i que no anés gaire tard a dormir. La Patrícia va contestar-li al seu progenitor que no passes ànsia, que ja era prou gran i que si l’alzehimer no l’havia atacat a aquestes alçades de convivència, sabria prou bé que tenia dinou anys i era força responsable per l’edat que tenia. El pare veient com perdia terreny dictatorial, va recordar la forma en què va morir el hàmster que tenia al seu càrrec, un cop que per un sorteig a l’escola li va tocar de tenir-lo durant dos mesos. La Pat, molt indignada per haver tret un tema tan
dolorós, li va recriminar la falta de tacte, i va escusar-se dient que la pobre bestiola va morir de fam degut a una falta d’hàbit en donar-li els àpats, car no havia tingut mai un animal a casa . El pare va defugir la replica i la va deixar al càrrec del fort familiar.
* * *
La Joana utilitzava la seva llengua com un maduixot vermell, coent, connectat a l’hèlix d’un túrmix. Jo mai no resistia més de sis minuts la seva sessió. Així era, la Joana. De manera que bevíem el tequila i a continuació fèiem l’amor, carícia a carícia, petó a petó. Però la Joana se n’havia anat feia set mesos, atrapada per la fascinació de l’eslip verd dòlar d’un executiu de Califòrnia un tal Gates, que havia inventat el microxip flexible o alguna cosa per l’estil. I des de llavors jo anava orfe de saviesa genital.
La seva decisió va canviar la meva vida. Menjava aliments enllaunats, bevia aigua de l’aixeta barrejada amb conyac de bidó i vivia amb les finestres baixades per ignorar aquella estúpida seqüència nit-dia, dia-nit. Quan acabava una novel·la l’enviava per correu mitjançant la vella portera. Els últims quatre amics que tenia es van cansar del meu aïllament i jo no vaig fer res per retenir-los. Sense la Joana, poc m’importaven les nits de pòquer, fum i anècdotes virils ofegades en bourbon amb gel.
Subjectava dues copes de tequila a les mans i somreia amb la mateixa amplitud que una dotzena de negres cantant l’Aleluyah.
* * *
Estava tota sola. Avui els pares havien d’anar a un sopar, que des de feia temps, tenien aplaçat a casa d’uns amics d’en Lluís, el pare. La Rosa, però, no en tenia pas cap ganes d’anar-hi. Havia intentat buscar una altra excusa per no tenir que assistir, però l’anterior ja havia resultat massa perfecte, i superar-la era una tasca més que complicada. Per tant, la resignació era la seva única sortida viable. Per ser sincers, no es portava gaire bé que diguem amb la Susanna, que era l’enfitriona, per una simple incompatibilitat de caràcters. No és pel fet de ser diferents com la nit del dia, sinó ans al contrari, les dues eren el dia, i per això que resulta inimaginable pensar en vint-i-quatre
hores amb el sol picant-te la testa. Però que hi farem, ella ja sabia des d’un principi que un compromís és un compromís, i que ser adult implica, en certes situacions, acceptar allò pel qual vomitaríem fins que l’estómac ens fes mal.
Havien trigat una hora i quart en arreglar-se; i això que la roba ja l’havien escollit, planxat i preparat amb anterioritat. La Rosa encara no estava dutxada i en Lluís no s’havia ni afaitat; això implicava haver de compartir el bany, mentre un es dutxava, l’altre s’afaitava. Mentrestant, tots dos, s’explicaven que ja feia temps que no realitzaven l’acte sexual del coit, car la nena al estar d’exàmens mai es trobaven sols. L’aigua feia molt soroll i en mica en mica anaven alçant el to de la conversa, fins al punt, que els veïns de dalt i d’abaix podien seguir la història amb tot luxe de detalls. Ara només quedava saber qui seria el primer. Ho van fer a sorts, i va guanyar ella. En Lluís, abatut per la derrota, va decidir avançà feina i emprà el temps per anar a donar-li instruccions a la seva filla. Després del truc a la porta, tal i com tenien pactat, va disposar-se a entrar tot adoptant un caire seriós, sepulcral. Va començar amb un to paternal, com el d’un capellà sermonejant-te abans de contraure matrimoni. Les ordres eren prou explícites: que no obrís la porta a desconeguts, que fregui els plats bruts del sopar, i que no anés gaire tard a dormir. La Patrícia va contestar-li al seu progenitor que no passes ànsia, que ja era prou gran i que si l’alzehimer no l’havia atacat a aquestes alçades de convivència, sabria prou bé que tenia dinou anys i era força responsable per l’edat que tenia. El pare veient com perdia terreny dictatorial, va recordar la forma en què va morir el hàmster que tenia al seu càrrec, un cop que per un sorteig a l’escola li va tocar de tenir-lo durant dos mesos. La Pat, molt indignada per haver tret un tema tan
dolorós, li va recriminar la falta de tacte, i va escusar-se dient que la pobre bestiola va morir de fam degut a una falta d’hàbit en donar-li els àpats, car no havia tingut mai un animal a casa . El pare va defugir la replica i la va deixar al càrrec del fort familiar.
* * *
La Joana utilitzava la seva llengua com un maduixot vermell, coent, connectat a l’hèlix d’un túrmix. Jo mai no resistia més de sis minuts la seva sessió. Així era, la Joana. De manera que bevíem el tequila i a continuació fèiem l’amor, carícia a carícia, petó a petó. Però la Joana se n’havia anat feia set mesos, atrapada per la fascinació de l’eslip verd dòlar d’un executiu de Califòrnia un tal Gates, que havia inventat el microxip flexible o alguna cosa per l’estil. I des de llavors jo anava orfe de saviesa genital.
La seva decisió va canviar la meva vida. Menjava aliments enllaunats, bevia aigua de l’aixeta barrejada amb conyac de bidó i vivia amb les finestres baixades per ignorar aquella estúpida seqüència nit-dia, dia-nit. Quan acabava una novel·la l’enviava per correu mitjançant la vella portera. Els últims quatre amics que tenia es van cansar del meu aïllament i jo no vaig fer res per retenir-los. Sense la Joana, poc m’importaven les nits de pòquer, fum i anècdotes virils ofegades en bourbon amb gel.
Vaig avisar la portera, li vaig entregar les tres novel·les, vaig evitar l’arrufament del seu nas davant l’atmosfera que sorgia del meu apartament i vaig tancar la porta. Tot seguit em vaig estirar al llit, despullat, tot donant un cop d’ull al meu museu de les inspiracions. Allà, a les parets, com si visqués immers en un etern fotograma, penjaven les femelles més depredadores de la dècada. Jo acostumava a inventar diàlegs tot mirant-les durant hores i hores. Cap d’aquelles dones se’m resistia. Recordo, per exemple, el dia que Kim Bassinger es va deixar estar d’anar als grans magatzems per a protagonitzar la nostra particular Nou setmanes i mitja.
Em va rebre en una espècie d’estudi obert al paisatge nevat i decorat amb pells d’ós polar, nútria i tigres de Bengala. Vaig anar fent lliscar la meva mà per damunt del seu sexe. Kim em va mirar entre l’èxtasi, l’esperança, el lliurament i el desconcert. Llavors va succeir. En ple record del diàleg inventat, vaig experimentar un flash que em va deixar els ulls bullint i una sensació de prepotència en els músculs.
La meva habitació havia desaparegut i allà estava ella, Kim, sola, asseguda a la mateixa cadira de fusta, amb un body idèntic, ensenyant-me la carn, igual que en la fotografia clavada a la paret. Va somriure, i jo vaig deixar lliscar els dits per aquella pell de coure, lleugerament descolorida però capaç de les millors artesanies. No va obrir boca sinó per a entrar en la meva, i em vaig deixar enredar pels cabells i els seus turmells plens de petites cadenes d’or blanc. Vaig llepar la seva espatlla d’est a oest, aspirant el seu alè, i vaig veure el meu rostre esplèndidament satisfet en el mirall de les seves pupil·les humides. Navegar dins el seu cos fou la cosa més fantàstica del món.
Un instant després del crit de plaer de l’orgasme del segle, vaig tornar a trobar-me a la meva habitació, tirat sobre els llençols arrugats del llit, mirant obsessivament la Kim crucificada amb xinxetes. Em vaig ajupir per plorar; només havia estat una fantasia.
Crec que em vaig adormir. Quan vaig obrir els ulls no vaig necessitar reflexionar més; tenia el convenciment que tants anys d’aventures de tocador havien aconseguit obrir una petita fissura per on situar-me en una realitat de sexe viu, famós, complaent i impune.
(Continuarà...)
No hay comentarios:
Publicar un comentario